«Necessitàvem experimentar que la confiança es necessària per estimar, per treballar, per construir en comú la ciutat», diu el comunicat final d’EncuentroMadrid 2020, una edició especial que enguany s'ha celebrat íntegrament de manera virtual i que pot reviure’s online. El reunir-nos, trobar-nos per ajudar-nos a mirar què succeeix ha nascut una vegada més d'una necessitat; no respon pas a una inèrcia ni a una agenda: és una cosa vital per a nosaltres, com ho ha estat durant els últims disset anys.

I és que, encara que en el cor d'aquest esdeveniment nascut de l'experiència de Comunió i Alliberament està precisament la trobada, la situació actual per la pandèmia ha obligat a repensar el format, però no l'objectiu: crear espais de diàleg per entendre, en aquest cas, què genera la confiança en l’altre; o, més concretament, Qui la genera. Una confiança que és la base de la llibertat en una societat civil, com explicava l'escriptor i expolític canadenc Michael Ignatieff, o que hauria d'estar al centre de la vida política, com va voler destacar l'alcalde de Madrid, José Luis Martínez Almeida, en un debat que va focalitzar-se en les propostes per la iniciativa pública, el sector privat i les organitzacions sense ànim de lucre, representades per l'ONG Cesal.



Tot i així la política no ha estat al centre de la reflexió d'aquest EncuentroMadrid, si bé la crisi de confiança es dona especialment entre els ciutadans i les seves institucions. També hi ha hagut espai per a una reflexió de caire espiritual: per pensar l'economia, l'educació i la convivència. En diàleg amb persones de diverses procedències culturals hem comprès millor la dinàmica de la confiança, doncs posa en joc la raó i la llibertat de cada un i neix de la relació de dependència que ens constitueix com a persones. Aquest ha estat també un diàleg entre la nostra experiència cristiana, el pensament il·lustrat i les preguntes i recerques dels nostres contemporanis.

La pandèmia -així com la hem viscuda i les conseqüències que ha tingut- ens ha recordat que no som eterns, que hi ha límits, que l'home no venç en tots els reptes i, per això, ha sigut el vertader protagonista d’aquesta edició, doncs ha augmentat l'horitzó amb el qual la mirem. L'escriptor i poeta Daniele Mencarelli va iniciar des d’una introspecció biogràfica, plasmada recentment en el llibre La casa de las miradas (Ediciones Encuentro), per insistir, durant la taula rodona «Un incesante sonar con lo impossible», que el desafiament que tenim al davant és el «d’acollir la nostra ferida, perquè és llavors quan som veritablement humans». En aquesta línia d'autoconeixement va exposar el filòsof Carmine de Martino la importància de la confiança en tant que «una forma de coneixement intrínseca a l'home i que transcendeix a les evidències que s'obtenen de la ciència».

En el desenvolupament de l’explicació del lema, va exposar el professor de la Università degli Studi de Milà que la confiança «requereix de la fe en un testimoni 'fiable' que exerceix de mediador per accedir a un coneixement de què no tenim evidència. Els verbs amb els quals se’ns repta a entrenar-nos en la confiança són compartir i conviure amb aquests testimonis». Aquests testimonis «fiables», assegura, encarnen per a nosaltres una hipòtesi de sentit que ens regenera i ens capacita per ser testimonis fiables per a altres. I això busquem precisament a l’EncuentroMadrid: testimonis fiables.



El paper del testimoni és el paper del pare, i també el paper del professor. A la taula rodona que abordava el tema de la confiança en l'educació vam poder veure-ho i viure-ho en carn i ossos entre un antic alumne, Enrique Arroyo, que s'havia transformat en «tutor» del seu mestre, Jesús Carrascosa. Professor i alumne van presentar el seu camí vital i «Carras» va donar testimoni del seu mestre de vida, don Luigi Giussani; mestre que el va impressionar per com el va mirar i es relacionava amb els altres: amb absoluta llibertat. La substància d'aquest terme, llibertat, l'ha acompanyat sempre en les seves relacions amb els alumnes, als quals ha estimat i provocat amb la seva veritat de vida: «Venç qui abraça més fort». Aquest és el seu motor, juntament amb la ferma creença que «educar és ensenyar a estimar l'ésser real que ets», amb les seves virtuts i defectes: el mal no té cabuda quan hi ha la misericòrdia.

La importància d'humanitzar l'economia i el món empresarial, el diàleg entre els actors socials, la importància de la joventut, l'esperança i la responsabilitat conjunta van ser claus en la conversa sobre l'economia, que va deixar pas a testimonis en primera persona sobre el paper clau de la confiança en les experiències d'acollida, que escoltem també gràcies al documental, «Esta es tu casa», i a l'exposició «Acoger es un bien para todos», realitzada per l'Associació Familias para la Acogida, per a commemorar el seu vintè aniversari. Aquestes experiències d'acollida s'han viscut també, d’una altra manera, en els diferents àmbits d'acció de cada un: van explicar-ho els professionals de l'àmbit sanitari que van participar en el documental «No queremos olvidar. Diario de batalla contra el COVID», i també Jean Koulio, Oliverio González i Ignacio Carbajosa, tres testimonis que van mostrar a través de la seva experiència quina confiança sosté la seva vida. El primer va arribar a Madrid després d'un penós viatge des de Guinea i gràcies a l’ONG que el va acollir com a un més de la família ha trobat l'estabilitat; González va fer un camí de fe després de la mort violenta del seu pare a Mèxic i va trobar uns amics als quals ara diu pares, i Carbajosa va plantejar la pregunta, després d'explicar la seva experiència com a capellà d'hospital durant la primera onada del coronavirus: «en qui podem confiar enmig del dolor?» Els tres han donat una resposta que podem compartir: en Déu, que és Pare.



L’EncuentroMadrid no seria el que és si no fos també per les seves exposicions i espectacles: més enllà de l’exposició que hem mencionat sobre l'acollida a través dels quadres del Museu de El Prado, la fotògrafa Lupe de la Vallina ha volgut fer un homenatge a aquells treballadors essencials que van fer una passa endavant durant el pitjor tram de la crisi en l'exposició fotogràfica «En los lugares vacíos construiremos con ladrillos nuevos»: «els llocs buits són el carrer sense una ànima d'aquells mesos de març a maig; construir amb maons nous és la reflexió de com tornar a construir la societat, i com fer-ho de manera més digna» explicava la seva comissària i autora.

Una obra de teatre que recull l'experiència vital i el recorregut de fe d’Etty Hillesum, una dona hebrea que va patir el camp d'extermini a l'Alemanya nazi, i un concert que va fer caure fronteres i idiomes unint a cantants i músics procedents de tretze països d’arreu del món van posar el fermall cultural a un cap de setmana que ha permès la veritable trobada entre nosaltres, tot i la distància.

Hem constatat que confiar és possible i raonable perquè la realitat no és absurda, sinó que posa de manifest un significat i un designi bo per a cada un i per al món, més enllà de totes les incerteses històriques en què ens veiem immersos. Aquesta dinàmica de la confiança requereix de persones capaces de testimoniar el sentit de la vida i de suscitar una autèntica educació, que no pot ser reduïda a ideologia ni acaparada per l'Estat. I la confiança genera aquesta amistat, aquest poble que hem rebut i amb el qual vivim i que sosté cada any l’EncuentroMadrid. Aquesta amistat és fruit d'aquesta confiança que desitgem posar en joc en la nostra història present, per contribuir a una veritable convivència civil.