Venezuela. La distància ja s'ha reduït

"La trobada amb un metge veneçolà que, tot i les dificultats, ha decidit quedar-se al seu país per reconstruir-lo. I la reacció del seu fill, que ajuda el Pablo a mirar amb ulls nous el que abans donava per descomptat"

Després de conèixer el testimoni del Dr. Rafael Rivas en un sopar informal, un grup d'amics va decidir organitzar una trobada pública, per així poder donar a conèixer el que aquest metge veneçolà i pare de família ha hagut de viure durant trenta anys a Veneçuela. Així va néixer «Veneçuela 1990-2020: què ha passat?», una trobada organitzada a la Casa de Cultura de Sant Cugat del Vallès (Barcelona), el passat 18 de gener d'aquest any.

En Rafa va començar amb un recorregut pels espectaculars paratges naturals del seu país; ens va descriure de quina manera un territori pròsper ha acabat en l'estat de crisi política i social actual: els talls no programats de llum i aigua són quotidians, els aliments i béns de consum bàsics escassegen, la inflació ha provocat que el diner perdi el seu valor... quina esperança pot haver-hi en un país així?

Davant d'aquest panorama, en el qual qui té una professió abandona Veneçuela per anar a altres països -n’hi ha milions que han emigrat ja a Colòmbia, Perú o Espanya-, en Rafa i la seva família romanen al país. Volen seguir construint. I és més que una intenció encomiable: en el dia a dia, ni el fet de ser un metge de prestigi et deslliura de passar gairebé dos anys amb la nevera espatllada per manca de peces de recanvi i de tècnics que la sàpiguen reparar. A aquests problemes s’hi suma la inseguretat: és un país amb una de les taxes d'homicidis més altes del món, que força els seus habitants a canviar cada dia l'horari i la ruta per arribar a l'escola per no ser assaltats.

En concloure la trobada, després d'una estona de preguntes, en Diego -fill de dotze anys d’en Rafa- va aixecar-se amb aplom des de la primera fila i, posant-se davant de les cent persones que omplien la sala, va exclamar: «Vull dir una cosa. Vostès no saben com de bé viuen. Són uns privilegiats». No era -només- un retret a la nostra vida aburgesada del primer món, sinó una confirmació de tot el que havia estat exposant el seu pare, i una invitació a mirar amb nous ulls tot allò que ens envolta i donem per fet. Personalment, em va impactar el gest del noi, i tot allò que va ser exposat en la conferència em va interpel·lar a considerar amb més serietat el meu paper com a protagonista en la societat civil. Veig que és fonamental lluitar allà on sovint vencen el cansament o el desànim.
En acabar la xerrada, es va organitzar un sopar espontani amb el Rafa i la seva família. S’hi va sumar un company d'universitat del Rafa, amic amb el qual havia perdut el contacte des de feia més de vint anys i amb qui s'havia produït un inesperat retrobament aquella mateixa tarda a la conferència.

A l'endemà, quan el telenotícies feia esment de la situació a Veneçuela, abans que cap anàlisi, en van venir al pensament les cares d'aquests nous amics: prevalia la novetat testimoniada per en Rafa, i la comunió amb un poble que pateix però no es resigna, amb el qual tinc la tasca en comú de contribuir a la construcció de la societat i el país. Acollint la invitació d’en Rafa i la seva família, espero poder intercanviar aviat la visita. Mentrestant, la distància ja s'ha reduït.
Pablo