La radiografia d’un país rau en la vida quotidiana dels seus habitants. És paradoxal que Veneçuela, amb la major reserva de petroli del planeta, no aconsegueixi resoldre els problemes bàsics dels seus ciutadans, que des de fa anys viuen en la precarietat. Pateixen deficiències en serveis públics com l’aigua, l’electricitat, el gas i el transport públic, així com la manca d’aliments, de medicines i d’altres productes de primera necessitat. L’estat d’escassetat generalitzat, juntament amb la situació política, ha creat un èxode que afecta a més de tres milions de persones. Cada dia, milers de persones creuen les fronteres amb Colòmbia i Brasil viatjant en situacions d’extrema precarietat; i això s’està convertint en la crisi migratòria regional més important del segle.

Aquesta crisi social i política ve de lluny, però va adquirir dimensions internacionals quan, el 2017, la major part dels països occidentals no van reconèixer l’Asamblea Nacional Constituyente formada només pel partit del govern, ni tampoc les eleccions presidencials anticipades que aquesta assemblea va convocar i que el maig de 2018 va guanyar Maduro. Per consegüent, l’Asamblea Nacional escollida el 2015 per la majoria del poble veneçolà no va reconèixer el mandat que Maduro va jurar el 10 de gener. En base a l’article 233 de la Constitución de la República Bolivariana de Venezuela, el president de l’Asamblea Nacional, Juan Guaidó, es proclama president interí amb el recolzament dels EEUU, el Grupo de Lima i, posteriorment, la Unió Europea.

Maduro, al seu torn, segueix lluitant per mantenir el poder amb les forces armades a favor seu i el suport de la Xina, Rússia, Turquia, Nicaragua i Bolívia; i mentrestant està refusant tots els intents d’ajuda humanitària i exigint a la comunitat internacional que no interfereixi en els assumptes interns del seu país.

Davant de tot plegat, alguns països -que es declaren neutrals- encapçalats per Mèxic i Uruguai, s’han reunit a Montevideo amb els cancellers de la Unió Europea per oferir propostes de diàleg davant d’aquest conflicte.

La Santa Seu ha estat instada novament a prendre partit o a ser mediadora del diàleg, i ha respost recordant que cal comptar amb el consentiment d’ambdues parts perquè el diàleg sigui viable. El papa Francesc, en reiterades ocasions, també ha manifestat la comunió amb els bisbes veneçolans. En particular se’n destaca el que va expressar en la visita ad limina apostolorum del setembre de 2017, quan va afirmar: “en la veu dels bisbes veneçolans també hi ressona la meva”. Tanmateix, ha manifestat reiteradament el seu dolor pel patiment al qual ha estat sotmès el poble veneçolà, tot desitjant que hi regni la concòrdia.

El Cardenal de Caracas, Baltazar Porras, ha dit en una entrevista al diari El País del 14 de febrer passat que “la situació és irreversible. Irreversible no vol dir que guanyi una part o l’altra. Si aquest règim es consolida, certament serà per a una major repressió i per a una major pobresa. És una finestra oberta a una realitat que pot ser diferent”. Per altra banda, el 21 de febrer de 2019, la Conferència Episcopal Veneçolana va sol·licitar al Govern i a les Forces Armades que «escoltin el clam del poble, i deixin entrar i distribuir en pau l’ajuda humanitària!».

En aquest complicat tauler d’escacs, en el qual gairebé tota la comunitat internacional ha pres part, sorgeix la pregunta sobre com oferir proximitat i amistat al poble veneçolà. La solució del conflicte no passa ni per messianismes, ni per la violència; una transició pacífica necessita llavors de reconciliació que uneixin a tots els veneçolans com a poble en un camí d’unitat nacional.

Partir sempre de la trobada amb la persona, amb la seva història particular, amb els seus desitjos i patiments, goigs i esperances, permet comprendre què és el que fa canviar la persona i a tota la societat. Així mateix, també cal i urgeix reflexionar sobre com ens interpel·la el patiment de qui es queda a Veneçuela i de tants altres que se n’han d’anar amb dolor, deixant enrere la seva família en condicions de misèria.

1 Davant d’una realitat tan adolorida, complexa i plena d’incerteses, és fonamental saber quines són les certeses sobre les quals se sosté la nostra vida, i com, des de les circumstàncies, descobrim la tasca concreta a què ens crida el Senyor. L’esperança dels qui viuen a Veneçuela o bé són emigrants passa per una trobada amb rostres concrets que ofereixin una amistat, que remeti a quelcom més gran que ells mateixos i que serveixi per descobrir què és el que de veritat necessitem per viure.

2 És indispensable augmentar el teixit d’amistats operatives i creatives per donar respostes a necessitats puntuals que busquen el bé comú, enfront de les solucions que proposen només la denúncia o la confrontació ideològica.

3 Fem una crida a ser protagonistes del canvi a Veneçuela a través de gestos senzills, però d’un gran valor, que parteixin de la trobada amb persones concretes:

➢ Adopta una família, ajuda a mantenir la feina d’una persona a Veneçuela. Per una banda, és fonamental l’ajuda immediata per tal que tants veneçolans puguin accedir al mínim per viure i, per això, l’Església, ha organitzat nombroses “olles comunitàries”. Per altra banda, és evident que cal donar una passa més, que afavoreixi el creixement de la persona, col·laborant i apostant per la creativitat, la capacitat d’emprenedoria i el desig de treballar de cadascun dels veneçolans. Hem experimentat ja que hi ha persones implicades en projectes d’ajuda en el treball que han tornat a viure, perquè la vida exigeix un objectiu i una responsabilitat. En aquest sentit, estem impulsant iniciatives amb la finalitat de sostenir la feina d’amics que viuen a Veneçuela. Si vols donar-nos un cop de mà, escriu-nos al correu electrònic

amistadconvenezuela@gmail.com

➢ Convida a dinar una família d’immigrants veneçolans a casa teva. Hi ha molts veneçolans que han emigrat i que són lluny de la seva terra per situacions adverses. Et proposem que acullis una família veneçolana a casa teva per oferir-li un àpat i compartir amb ella l’abraçada i l’acollida de Crist.

L’esperança per als veneçolans és possible si ens deixem traspassar per la mirada de Crist per sortir a trobar l’altre, abraçant-lo fins i tot en les diferències, a fi de convertir-nos en companys del seu patiment en la pregària i en les obres, mirant junts l’ampli horitzó que tenim davant i el llarg camí de reconstrucció d’una societat ferida.
Tot això serà possible si ens retrobem, apostant per cada persona, per la seva dignitat i pel bé comú.

Comunió i Alliberament Amèrica Llatina